dimarts, 27 de març de 2012

El grup de 6èB del CEIP Mateu Fontirroig hem elaborat aquest acompanyament rítmic per a la cançó. Esperam que us agradi!

dilluns, 20 de febrer de 2012

Base Musical

Base musical de la melodia creada per 6è A de Nostra Sra de La Consolació En Pere de Sa Coca


dimecres, 15 de febrer de 2012

divendres, 18 de novembre de 2011

Hola a tothom!

Hola!
Som els alumnes de 6è de l'escola Sant Francesc d'Assís, de Ferreries.
Esteim molt il·lusionats amb aquest projecte del conte cantat. Esperam amb ànsia la poesia de la qual n'hem de fer la melodia. Esperam, igualment, poder veure'ns prest tots els cursos junts el dia del concert.
A noltros ens ha tocat treballar la rondalla den Pere de sa Coca. És per açò que procurarem dur coques per a tothom. Bé, ja veurem si ho podem complir.
Una abraçada a tots i totes de part dels alumnes de 6è de Sant Francesc d'Assís de Ferreries.

Traducció simultània:
Hola!
Nosotros somos los alumnos de 6º de Sant Francesc d'Assís de Ferreries.
Tenemos mucha ilusión puesta en este proyecto de Conte Cantat. Esperamos ansiosos la poesía de la cual tendremos que hacer la melodía. Esperamos, así mismo, que nos podamos ver pronto todos los cursos juntos el día del concierto.
Nosotros hemos trabajado la rondalla "En Pere de sa Coca". Intentaremos, entonces, traer "coques" para todos. Veremos si podemos cumplirlo.
Un abrazo a todos y a todas de parte de los magníficos alumnos de 6º de Sant Francesc de Ferreries.

Poesia

EN PERE DE SA COCA

Açò vol dir que era una vegada
un fillet que mai es cansava
de demanar-li a sa mare
una coca grossa i ben formada.

Sa mare per no sentir-lo més
es posà a pastar i una coca va fer.
Verí hi mesclà perquè en Pere tornés
i de córrer món prest se n’oblidés.

Va partir amb s’ase Baldos ben decidit
però poques hores després va caure rendit.
Mentrestant un fet tràgic i curiós va succeir
i al final un bon caramull van morir.

COCA MATA BALDOS,
BALDOS EN MATA DOS,
DOS MATEN ALTRES DOS,
VAIG TIRAR AN ES QUE VEIA,
VAIG FERIR AN ES QUE NO VEIA
I SET QUE NO EREN NATS.

Sense orelles va veure a joves de sa seva edat
que vivien en es poble de sa majestat.
Per ordre de sa princesa les havien tallat
perquè a ses endevinalles ella havia guanyat.

Amb valentia en Pere de sa Coca ho va provar
i es fets tal com li havien passat li va narrar
de cap manera ella ho va poder endevinar
i Pere i princesa prest es van casar.

COCA MATA BALDOS,
BALDOS EN MATA DOS,
DOS MATEN ALTRES DOS,
VAIG TIRAR AN ES QUE VEIA,
VAIG FERIR AN ES QUE NO VEIA
I SET QUE NO EREN NATS.

(Alumnes de 6è de Sant Francesc d’Assís de Ferreries)





 

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Juan Palomo

El productor Juan Palomo, després de passar les vacances, vol fer unes cançons amb les nostres rondalles. Ens convida a participar en aquest projecte.


dissabte, 26 de març de 2011

EN PERE DE SA COCA

Açò era una vegada que hi havia un al·lot que només tenia una oreia, i mai es cansava de demanar a sa mare que li fes una coca grossa com una roda de carro, perquè se’n volia anar a córrer món.
Sa mare, que no li feia gens de cas, sempre li contestava així:
-Pere, lleva-t’ho d’es cap, que te perdràs i no tornaràs venir més aquí!
-Ma mare, feis-me una coca grossa com una roda de carro, que vui anar a córrer món.
            De tant de sentir-lo amb sa mateixa cançó, ets altres al·lots li van treure es mal nom d’En Pere de sa Coca, i així era conegut llavors. Fins que va arribar un dia en què sa mare, cansada de sentir-lo li va dir:
-Te la faré, a sa coca! ala idò.
            I sa qüestió és que, un bon dia, va agafar farina i llevat i es va posar a pastar una coca molt i molt grossa. Quan ja va tenir sa pasta feta, sa mare va sortir a cercar un aherba que es diu “metzina”, són bé tomàtigues del dimoni, que eren unes herbes verinoses. Sa mare va pensar en mesclar-hi una miqueta dins sa coca a fi que, quan en menjàs li fes una cosa rara, el fes marejar i, clar, tornar a rera, cap a ca seua. Bé, amb aquesta idea, madona va acabar de pastar sa coca, on ja hi havia ficat “metzina”. Però en descuit, sa madona hi va ficar més herbes de lo que tocava, i la va enfornar...i sa coca va coure allà dins, tu-tup, tu-tup...Fins que ja estava bé, que va ser cuita, la va treure de dins es forn i va tornar cridar en Pere.
-Ala Pere, ja pots anar a cercar s’ase!, sa coca ja és cuita.
            Res, en Pere va cercar s’animal, que nomia Baldos, es va ben preparar per partir, el va ensellar, l’hi va posar es bast damunt s’esquena, i ses basses, tot ben bé. Quan va estar llest per partir, agafen sa cocota aquella i la van esmitjar per enmig. En van posar un tros dins una bassa i s’altre dins sa segona bassa. I res, en Pere ja va ser partit a córrer món, molt content i satisfet. Es cap d’una estona, va arribar a un puesto que hi havia uns uastres bastant grossos i polits, i que feia un sol de devers les dotze (era ben dins s’estiu que passava açò). I en Pere va pensar que feria bé d’aturar-se allà i menjar un poc de coca, així dormiria una estoneta per després tornar partir a fer camí.
            En Pere va devallar de s’ase i es mirava aquells uastres tan polits; mentre açò passava i, aprofitant es descuit d’en Pere, s’ase va pigar mos i es va menjar mitja coca. A un altre descuit, s’ase es va acabar de menjar lo que hi quedava de coca. En Pere es va girar cap a s’ase i va veure com en Baldos començava a tombalejar a tombalejar i, pata-pum! queia en terra. En Pere, quan va veure tal escena va pensar que s’ase s’hauria marejat per es camí, i no li va donar més importància, pensant:
-Bé, jo em posaré a dormir, i, en despertar-me ja li haurà passat.
Però, quan es va despertar en Pere, a s’ase no li havia passat, sinó que s’ase era ben mort. I hi havia dos corbs que se’l menjaven. Es corbs quan van veure en Pere, se’n van anar a un tros envant i, sa, sa-sus!van caure morts. Per allà hi havia dos gitanos i van veure es dos corbs estirats en terra; sens pensar-hi gaire els van agafar i se’ls en van endur. I un tros enfora se’ls mengen.
            En Pere, que havia vist es corbs com queien, i veia s’ase que quasi no en quedava, va voler sebre què era allò que passava. Així que va caminar cap allà on havia vist es corbs, fins que va trobar an es dos gitanos estirats en terra, també morts.
-Mecagoendena, quin desastre!-va exclamar en Pere, que no sabia que fer amb tanta mortaldat. Per sa paga, era ja es fosquet i es començava a sentir sa panxa, ell tenia una bona rusca, i començava a veure ses estrelles en aquelles hores. Clar, no havia menjat res d’en matí ençà, i es va començar a sentir malament.
-I jo hauria de veure què faig-pensava.
            En açò va veure un conii, li va tirar una pedrada, però no el va endevinar. Lo que va endevinar era una conia que no havia vist, perquè estava darrera aquell conii que ja havia fuit. Bono, i ell va anar cap a s’animal que havia mort d’una pedrada, la va aixecar, la va agafar, la va obrir. Quan la va tenir oberta, se’n va donar compte que n’havia de tenir de petits exactament va veure que en havia de tenir set. I clar, allò no li va fer prou talent i ho va deixar. Així que va seguir el seu camí cercant ventura i colque cosa per dur-se a sa boca...fina que va arribar a un poble. Lo primer que va veure en aquell poble, on havia entrat, van ser tots ets al·lots de sa seua edat, de devuit a vint anys, que duen ses oreies de manco, ses dues oreies taades. En Pere, que es va estranyar molt en veure aquell pas, va demanar a un bon homo que tenia a prop:
-Idò bon homo, com és que allà tots aquests joves d’una mateixa edat tenen ses oreies de manco?
-Ah!-li va contestar aquell homo- açò és perquè sa fia del rei va fer unes crides que, aquell que li presentava una endevinaia que ella no pogués aclarir seria es que es casaria amb ella. Però si ella li endevinava, a més que no s’hi casa, li fa taar ses oreies!
En Pere, que no era tonto hi va pensar, amb tot allò.
-Idò, i jo hi hauria d’anar. Tanmateix si me l’endevina a s’endevinaia, jo no tindré tant de mal com ets altres, com que ja me’n falta una...
Es va decidir prest, i va partir cap a cal rei, després de demanar indícies, hi arriba. Quan va ser davant cal rei, va i li diu a un centinel·la es motiu que el duia a demanar per rallar amb el rei.
El centinel·la, quan ho va sebre, el va deixar passar i el va enviar a rallar amb el rei. Dit açò, en Pere no ho va tenir mal de fer arribar-hi. Quan el va veure, el rei li va demanar:
-I tu qui ets?
-Jo som en Pere de sa Coca. I sé lo que és que passa en aquests poble, i voldria presentar sa meua endivinaia a sa saua fia.
-Ui!- va dir el rei- trob que tu no hi ets d’entrar. (El rei l’havia vist molt menut).
-Ah sí, senyor rei! jo també hi entraré. I, si sa seua fia no m’ho endevina, jo seré gendre de sa vostra mercè.
El rei, quan el va veure tan decidit a entrar-hi, el va deixar passar i el va menar a sa sala on hi havia sa princesa. Aquesta quan el va veure, el va rebre en mitja rieta:
-Hola!m i tu qui ets? Que ja tens s’endevinaia pensada?
-Sí, - li va contestar, molt sec, en Pere-.
Dit açò, en Pere va començar així:
                        “Coca mata Baldos,
                        Baldos en mata dos,
                        dos van matar altres dos,
                        vaig tirar an es que veia,
                        vaig matar an es que no veia
                        i set que no eren nats”
Sa princesa va quedar d’una peça. Va pensar i pensar molta estona. Res, sa fia des rei no trobava sa solució. I, es tres dies de temps, que tenia per trobar-ho, s’anaven acursant.
-Bono, i que m’has empebrat de fot en açò- deia ella desanimada-.
Ensoldemà, en Pere hi va tornar i, sa princesa, li va fer repetir sa cançoneta, ja que no l’havia poguda endevinar.
En Pere res, ell amb sa cançó:
“Coca mata Baldos,
                        Baldos en mata dos,
                        dos van matar altres dos,
                        vaig tirar an es que veia,
                        vaig matar an es que no veia
                        i set que no eren nats”
Sa princesa ja havia pensat unes quantes coses i no li endevinava de cap manera. Així que li va dir que tornàs ensoldemà, que ja era es darrer dia. I en Pere hi va tornar i li va cantar sa cançó. Ella no li va poder endevinar i s’hi va haver de casar. I si no són morts, encara deuen ser vius. 

Aquesta ens la contà l’amo en Joan de s’Aranjassa, l’any 1980.

Del llibre Rondaies de Menorca . Andreu Ferrer
Ediciones Nura, Editorial Sicoa. Menorca 1993